Smith abans que Keynes

Abans creia més en J.M Keynes que en Adam Smith, fruit, suposo, de la moderació de pensament a la qual havia estat sotmès des que vaig iniciar el meu trajecte escolar. És ben habitual tirar cap al mig, no voler anar a l'extrem, potser per por. És molt més senzill estar al centre i argumentar els teus principis agafant un poc d'aquí i un poc d'allà, tenint sempre un punt on recolzar-te. Keynes? Lllibertat però. Smith? Llibertat només. Afortunadament creixes i coneixes gent, veus que qui ha mogut al món no ha estat mai la gent moderada, que sempre cal arriscar. I, evidentment, veus que la moderació de J.M Keynes es deu més a la correcció política que a cap altra cosa i et trobes que els seus seguidors han esdevingut socialdemòcrates més preocupats de distribuir la riquesa que de crear-la. D'altra banda, els seguidors d'Smith encara avui segueixen aportant solucions de mercat encaminades a crear riquesa, molta més riquesa i, per tant, molt més benestar que el que la socialdemocràcia aconsegueix. Keynes aconsegueix una poma i la divideix, Smith te'n dona quatre i qui més se les mereixi les tindrà. Quan els president Roosevelt aplicà les mesures previstes per Keynes per a recuperar l'economia dels Estats Units després del crack bursàtil del 29 i la posterior recessió tots els indicadors macroeconòmics van senyalar millores i, si bé és cert que l'augment de la inversió pública posà de nou en marxa un motor aturat, també és cert que tot el paquet de mides acabà per conduir el país a una altra recessió. Durant el 1936 i el 1937 les greus conseqüències d'establir preus mínims i l'aplicació de la National Labor Relations Acts per la qual els sindicats pactaven els salaris a esquenes dels empresaris sumiren de nou l'economia nacional en la foscor. Per tot això, i perquè ja hem sortit de la caverna: Adam Smith abans que John-Maynard Keynes.