Aquell any

L’any se’ns escapava de les mans, ens lliscava a poc a poc però de manera segura. Una vegada més. Havíem crescut força, ens havíem fet grans i havíem deixat de creure en algunes coses per creure en unes altres. Ens n’havíem adonat, potser tard, que de vegades no era suficient amb somiar i calia treballar i esforçar-se més del que mai hauríem imaginat. Vam sentir nostàlgia de temps millors però ràpidament vam veure que no es podia ser tan imbècil i estàvem obligats a mirar endavant. Aquell any havíem tastat el millor xampany i havíem assaborit el foie i el caviar. Potser estàvem fora de lloc, però ens agradava i volíem continuar. Vam perdre gent, en vam guanyar de nova. Tot muda, lentament, però aquell any va ser un punt d’inflexió en les nostres vides. Vam decidir que volíem escriure cada dia, per molt dur que fos. Vam decidir creure que érem capaços de tot i potser ens ho vam empassar massa, però ens va servir de molt. Vam guanyar-nos el cel i vam allargar el coll per veure l’infern. Érem àngels en la terra de ningú, en un desert gelat i ple de gent. Per primera vegada vaig fugir de tu i no em va passar res. Vam ser homes lluitant contra un exèrcit enfurismat, vam perdre, com gairebé sempre. L’any se’ns escolava per entre els dits un poc més experts, i, com d’habitud, no el vam poder deturar. Un hivern fulgurant, una primavera estratosfèrica, un estiu feixuc i una tardor incerta. L’esperança no va decaure, però, en cap moment i vam pensar que el millor era seguir jugant a ser reis. Les princeses no les vam saber cuidar i van marxar, però vam matar una pila de dracs. Al capdavall, no va ser un any com la resta i n’érem conscients, fins i tot en els darrers instants quan els batecs de l’últim més eren ja lents i tenien ritme de comiat. Per sempre més recordarem els versos recitats de matinada a qualsevol lloc entre els somnis i la realitat.