Darkness On The Edge Of Town

Darknes On The Edge Of Town (1978), de Bruce Springsteen, és, per a mi, el millor disc de la història del Rock d Roll, el més ben traçat, el més ben trobat, el més ben cosit per a crear una perfecta i indissoluble col·lecció de deu temes inoblidables. Darknes On The Edge Of Town és la transició entre la fam d'aventura de Born To Run i l'aterratge forçós sobre la Terra de The River, el moment en que hom s'adona que cal lluitar per aconseguir el que es vol però que, tot i així, de vegades resulta impossible. Tot l'esplendor de l'E-Street Band, tot el geni i la ràbia del músic que ho va canviar tot. El millor lloc per sentir aquest disc és un cotxe, i el millor moment la nit. La intensitat del disc no decreix en cap del seus talls, ja que és tota una història sense fissures. L'àlbum és la fogositat de Badlands, la foscor de Adam Raised a Cain, l'angoixa de Something In The Night, el misteri de Candy's Room, la resignació de Racing In The Street, l'esperança de The Promised Land, la lletania de Factory, la desesperació d'Streets Of Fire, la màgia de Prove It All Night, i la grandesa, la immensa grandesa de la cançó que dona títol al disc i compren les sensacions de tots els altres temes: Darkness On The Edge Of Town. Les sessions d'estudi foren interminables i en el camí es quedaren cançons tan espectaculars com The Promise, Don't Look Back o Hearts Of Stone, simplement perquè no encaixaven de manera perfecta en el trencaclosques. Centenars de milers de músics donarien un braç per a poder escriure ni que fos una sola de les cançons que Springsteen descartà per la publicació del disc. Darkness On The Edge Of Town és, sense cap mena de dubte, el millor disc que hom mai ha pogut escriure. La seva màgia i el seu foc no s'apagaran mai als cors dels qui creiem, ni que sigui solament un poc, en les wanting things that can only be found in the darkness on the edge of town.