El cinema

Una altre de les coses per les quals no em dol gastar-me els cèntims és anar al cinema. Trobo un costum molt sa i entretingut anar-hi diverses vegades al mes a mirar alguna estrena, sol o acompanyat. A més, el cinema és un art delicat i avançat. Dic que és molt avançat en el sentit que està pensat per a que l’espectador no hagi de fer un gran esforç, normalment, ja que és bombardejat amb imatges i só, és explicar un conte i posar totes les facilitats que convinguin per a fer-ho més entenedor. És cert que hi ha pel·lícules difícils d’entendre, pel·lícules en les que, si no estàs atent, no t’assabentaràs de res. Però la meva reflexió va encaminada en el sentit que, si aquella història te la narrés un llibre, seria infinitament més complicada de dur endavant. També hi ha les pel·lícules que et pots baixar d’Internet i bé, tothom ho fa de tant en tant, però a mi no m’agrada gaire. En primer lloc sempre tinc la sensació d’estar robant i, a més, no hi ha com l’anonimat d’un bon cinema per gaudir de la imatge i el so de les grans pel·lícules. És molt bonic deixar-se caure als flonjos seients, equipat amb refrescos i crispetes, i submergir-te de ple en el món del film que tot just ara comença. El cinema és un art, un dels grans arts de la nostra època, i cal assaborir-lo com cal, pausadament, còmode, tranquil. No veig incompatibilitats, com he sentit de tant en tant, entre la lectura i el cinema, fins i tot amb les adaptacions cinematogràfiques de grans novel·les. Dir que el llibre és sempre millor és una mica pedant, no ens enganyem. Ho solem fer, els que anem al cinema a veure una història que ja hem llegit en paper, però trobo que no és just sentenciar, com tantes vegades s’ha fet, sense ni tan sols donar opcions a la pel·lícula en qüestió. En definitiva, que m’agrada, i molt, el cinema. Quan s’apaguen els llums sempre marxes lluny.