La meva personalitat

I bé, l’altra nit havíem d’anar a fer unes copes a no sé on. Amb els amics ens vam repartir en dos cotxes i a mi em va tocar conduir, fantàstic. El meu cotxe és un cotxe normal i el del meu altre amic que el duia sembla un reactor a punt d’anar-se a bombardejar l’Iraq, en diuen tunning. Jo, em remarca sempre aquest amic, sóc un avorrit i totes aquestes coses, perquè no rebento massa els límits de velocitat establerts i condueixo sense que l’agulla de les revolucions toqui la part vermella del comptador. Ell diu que és Fernando Alonso i que jo no tinc personalitat. Vaig sortir davant, ell al darrera, perquè, és clar, molt córrer, però d’orientació ni fava, això sí, a la primera que va poder em va sobrepassar amb sorollet de rodes derrapant contra l’asfalt, fum negre sortint del tub, neons encesos i límit de velocitat duplicat. Al seu cotxe hi anaven noies i, és clar, les havia d’impressionar. La Guàrdia Urbana, que tu et penses que no però sempre hi són, l’esperava a la cantonada següent. Bona nit, documentació. Bufi aquí si-us-plau. Renoi, es veu que les tres cerveses d’abans sí que donaven positiu. I ja et veus el panorama, reactor immobilitzat, nit espatllada, tothom –les noies més que impressionades enfadades incloses- cap a casa en dos viatges del meu cotxe sense personalitat. El dia següent el vaig acompanyar a retirar el cotxe del dipòsit on se l’havien endut i vaig pensar que acabaria per dir-me que s’havia equivocat i que jo ja feia bé de respectar el codi de circulació. Doncs no, que els policies són uns fills de puta i que jo segueixo sense tenir ni personalitat ni sang. Jo, com que en el fons és un bon noi, callo i segueixo conduint. I res tu, que vagi fent amb la seva personalitat, que jo, de moment, prefereixo quedar-me amb els punts del meu carnet. I amb els calers de les multes que no em posen per no tenir personalitat, és clar.