Bruce Springsteen, recomanacions i recopilacions

Recomanar no és dir què és el que més ens agrada, i sempre ho fem. Dic això perquè abans d’ahir un lector anònim em va preguntar quins eren els millors àlbums de Déu (Bruce Springsteen, vaja) perquè volia fer-se amb algun d’ells. I és clar, ja estem tots els entesos del Boss recomanant el Darkness i el Born To Run, i que la seva llum sigui la nostra llum i que la foscor marxi de les nostres ànimes. Naturalment que aquests són els dos millors àlbums del Bruce, si és que ell té algun àlbum millor que un altre, però si volem que el lector anònim comenci com cal en la seva experiència Springsteniana, bé li podríem recomanar el Greatest Hits o el The Essential, tots dos recopilacions d’alta qualitat. I entroncant amb això, ja fa temps que volia dir, també, que no entenc aquesta caça de bruixes que acostumem a fer els que ens agrada molt la música respecte les recopilacions. Què hi ha de dolent en que un artista tregui al mercat un disc on s’hi troben les seves millors cançons? Clar que jo l’Essential no me l’hauria comprat pas si no arriba a ser que posen aquell tercer CD extra que sempre fa tanta il·lusió, però pensa en els milers de persones que van descobrir la veritat amb aquell disc. M’agraden les recopilacions. Jo, de fet, vaig començar a estimar en Bruce gràcies a que un dia mon pare va aparèixer per casa amb l’aleshores recentment publicat Greates Hits i, seriosament, si un disc comença amb Born To Run, segueix amb Thunder Road i, en tercer lloc, Badlands trona per la sala d’estar i no decideixes que Bruce Springsteen és la salvació, llavors és que no tens sentiments ni criteri ni res de res. I bé, el que volia dir era, bàsicament, benvolgut anònim, que baixessis a la botiga de discos més propera, et compressis l’Essential i comencessis a gaudir. Són dos compactes de recopilació fantàstics i un d’extres only for fans.