El control de Constitucionalitat

La vella Europa, sempre vanagloriant-se dels seus valors democràtics i de la seva llarga i gloriosa història de llibertat, té, en la majoria dels països que la formen, un sistema de control de Constitucionalitat que es coneix amb el nom de concentrat. El control de Constitucionalitat, explicat superficialment, són els mecanismes que un Estat de Dret desenvolupa per a garantir que el seu ordenament jurídic és teixit respectant l’establert per la seva norma suprema. Un control de Constitucionalitat concentrat comporta l’existència d’un organisme que es dedica a avaluar els possibles conflictes i dubtes que la legislació comporti respecte a l’acompliment de la Constitució i a pronunciar-se al respecte. A Espanya, per exemple, aquest organisme és el Tribunal Constitucional i, per a que un ciutadà pugui arribar finalment a aquesta instància en que dotze magistrats totpoderosos escoltin la seva queixa poden passar una quantitat ingent d’anys. Deu, per exemple, en una demanda civil. Jutjats de primera instància, l’Audiència Provincial, el Tribunal Suprem (entre rebaixa i rebaixa de condemnes a terroristes) i, finalment, amb un litigi totalment desvirtuat pel pas del temps, el ciutadà acaba presentant-se a les portes del Constitucional, en una imatge que em resulta una mica Orwelliana i em fa pensar en els ministeris que l’escriptor britànic descrivia al seu magnífic llibre 1984. Consideracions estètico-literàries a banda, és d’una incompetència extrema que, per exercir els teus drets Constitucionals, puguis haver-te d’esperar deu anys entre núvols de burocràcia i lliçons de superioritat moral i política. Som Europa, el vell continent, som Europa, el refinament. I un bé negre. Als Estats Units (control difús de Constitucionalitat), si un jutge creu que una norma vulnera la Constitució, la inaplica i a pastar fang. Tu exerceixes el teu dret i, si hi ha quelcom, ja ho dirà la Cort Suprema, més endavant.