Un vespre al Louvre

La veritat -no me les vull donar d'intel·lectual- és que no m'apassionen els museus i m'avorreixen en general. De tant en quant, però, i si es donen certes condicions especials, m'ho passo d'allò més bé. Ara pensava, concretament, en la meva visita al Louvre el passat gener. Sempre em sembla un horror entrar a un lloc tancat quan estic a París, així que hi vaig entrar amb totes les reticències que vaig poder arreplegar. Una vegada dins, però, vaig canviar d'opinió. La calma de les enormes sales, la sensació de capvespre parisenc dins d'un edifici, l'erudició de la companyia, que sempre ajuda a entendre el concepte de l'art exposat als bèsties com jo, tot plegat, una aproximació de la felicitat. Un altre dels punts que em fan desconfiar dels museus és la quantitat d'hores que hom s'hi pot arribar a passar -en una absoluta demostració de desconeixença del concepte de cost d'oportunitat-, per això va ser un petit descansa sentir per megafonia que ens tancarien en dues hores. I en dues hores vam veure tot el Louvre, record mundial i botifarrot a tots aquells que diuen que fan falta no sé quants milions de lustres per copsar tot el complexe. Evidentment que ho vam veure contrarrellotge i sense detenció, potser per això m'ho vaig passar d'allò més bé. Al final de la tarda, pràcticament ens vam colar en una de les sales per a que l'apassionada que m'acompanyava -més aviat l'acompanyava jo a ella- pogués admirar la magnífica Cosidora, de Vermeer. I va ser francament divertit. En sortir, un Gin Fizz en un magnífic bar de Saint Honoré, ja admirant el crepúscle de la capital francesa a través dels finestrons. No hi ha millor manera de completar el Louvre que passejant a la nit entre els fantàstics aparadors de Champs Elysées, un altre museu molt més a la -curta- alçada intel·lectual de personatges com jo. No m'agraden gaire els museus, però aquell vespre al Louvre va ser espectacular.