Vacances

Francament, no he trobat a faltar ni un sol gram de política durant tot l'estiu. Per mi ja se'n poden anar tots a pastar fang a la muntanya. Aquestes mesos m'ha semblat que fins i tot el multicèfal monstre estatal -que té la seva gènesi en els diversos Parlaments que poblen el planeta- abaixava un pel la seva guàrdia. Somiar és gratis però gairebé mai funciona, milers de conductors han perdut punts d'un carnet que la bèstia s'ha decidit a inserir en la societat sense més i una pila de turistes han gaudit de l'extrema incompetència (ineficiència) de les autoritats locals a l'hora de programar les obres que afecten el servei de transport públic. Aviat tornarà el debat estèril sobre si cal dir als ciutadans que abaixin o apugin la temperatura de l'aire condicionat, la presa de decisions terrorífica que farà que en breu no puguem circular a més d'uns ridículs 80 km/h per autopistes de tres carrils, l'insuportable tedi de les llargues sessions parlamentàries. Aviat, també, hauré de buscar refugi en solitàries sales de cinema en nits electorals, mentre tota la colla de cadells trepes i mediocres que integren les joventuts polítiques d'aquest tros de terra s'acosta tant com pot al seu candidat, sempre guanyador. I aquesta vegada ho faré ja convençut i sense reserves, sense el sentiment de culpabilitat que em fa acostar-me sempre a les urnes a dipositar una butlleta que en realitat diu “d'acord, us lliuro el poder necessari per a dirigir la meva vida com us passi pel nas”. S'ha acabat ja la comèdia, crec que l'única via liberal és la de l'abstenció, a l'espera d'un sempre hipotètic partit amb un projecte sòlid, vertader i liberal de debò. Un projecte ben petit, per tant. Mirin, senyors polítics, ja poden seguir de vacances, no m'importa. M'és molt més rendible pagar-los l'estada a les Balears que suportar la seva antològica fam de retallar la meva llibertat.