Matemàtica / Poesia; qüestió d'estètica

És qüestió d'estètica. Confesso que no sé gaire de poesia i que en general no l'entenc. No sé si són mancances de la meva educació o ineptitud intrínseca. El fet, però, és que em vaig quedar amb allò que algun mestre em va dir sobre que la poesia -i en general la literatura- era de vegades més estètica que contingut. En principi em vaig arribar a enfadar, tot pensant que era impossible que algú escrigués per a no dir res, simplement per crear una bellesa que jo no trobava com podia trobar en un dibuix o una fotografia. Amb el temps en vaig descobrir la màgia del ritme, la transcendència de certes formes sonores pronunciades amb una veu gruixuda i pausada. Moltes vegades llegeixo poesia i sé que no podré traduir ni un borrall del que aquell sant poeta va voler dir-me, però em puc delectar amb la forma, amb la pura forma. I d'aquí crec poder entroncar amb el que segurament ha estat un odi injust i visceral a tota forma de ciència formal. En el fons la poesia -potser tota la literatura, insisteixo- té un enorme component de matemàtica, de recipient on encabir allò que nosaltres volguem. Mai se m'han donat gens bé les sumes ni les restes i potser per això durant llarg temps les he repudiat. M'equivocava, segur, com en tantes d'altres coses. La solidesa de les estructures d'un gratacel, el magnífica càlcul que suporta un nus d'autopistes sobre enormes pilars. Diguin-me si no hi ha una certa poesia en tot plegat, és qüestió d'estètica. És crear. I de la mateixa manera que em costa desxifrar el missatge que amaguen els versos, mai sabré per quins set sous no cau la meva casa. Em conformo però, amb la sonoritat del ritme i amb el plaer de veure aixecar-se les més grans estructures camí del cel. Forma, qüestió d'estètica. Disculpes, doncs, per tant menyspreu al saber científic.