Ratatouille (Sostres recomana)

Com últimament s'ha escrit, és veritat que el Sostres no sap gaire cosa d'Economia, potser perquè no li fa falta, o potser perquè mai n'ha tingut ganes. En d'altres matèries, però, és tot un expert. La setmana passada vaig rebre una seva trucada en què gairebé m'ordenava que anés a veure Ratatouille i després va venir l'article que suposo que tots vostès han llegit. Només puc fer que donar-li la raó. Diumenge a la nit, en part perquè estava sol a casa i no tenia ganes de cuinar i en part pel consell del Salvador, vaig sortir a mullar-me sota la tempesta per arribar al cinema. Sol, atès que els meus amics encara creuen que mirar pelis de Pixar és de gays, em vaig entaforar a la butaca un quart d'hora abans que comencés la projecció. De vegades no cal ser gaire rebuscat, de vegades no cal cercar l'excel·lència en la més innovadora tècnica sinó en la revisió dels propis clàssics de la humanitat. No es tracta ni molt menys de copiar, sinó de superar. Ratatouille tracta -entre d'altres coses- justament d'això i és la recepta que Pixar i Disney han fet servir en la seva darrera producció: El millor dels clàssics macerat en la més innovadora tècnica d'animació per aconseguir un film que em va semblar sublim i superior a la meva estimada Cars. Creguin-se el Sostres quan els parla de valors i del camí dels estels, és cert que potser de vegades exagera, però a aquestes alçades ja pot ben fer el que li vingui en gana. Facin cas del Sostres -i de mi, si volen- i vagin a mirar Ratatouille.