Tourmalet, somnis de color groc

En quant els primers raigs de sol de la primavera fonen la neu que cobreix la carretera, el camí que mena al cim del Tourmalet s'omple de cicloturistes que intenten, amb desigual fortuna, conquerir amb dignitat els seus 2115 metres d'alçada. El Tourmalet -la seva vessant més mítica- comença oficialment a Sainte Marie de Campan tot i que la carretera ja puja des de Bagnères de Bigorre, uns quilòmetres abans. Durant 17 kilòmetres, el pendent és sempre positiu i a partir de Gap, quan queden uns 12 quilòmetres per coronar, el pendent pràcticament no baixa del 8,5%. Tot i que no és el port més dur ni més bonic del catàleg pirinenc, és sens dubte la joia de la corona, el somni de qualsevol cicloturista. Hi ha gent que es prepara tot l'any per el seu assalt al Col du Tourmalet, pel seu particular repte. Qui no hi ha pujat no ho entén, però els puc dir que recolçar-se a la paret on el departament d'Hautes-Pyrenèes ha aixecat un monument en honor de totes les gestes heroiques que aquí han tingut lloc és molt proper a la plenitud. El 1910 Octave Lapize coronava el gegant per primera vegada en el Tour de França i acabava guanyant aquella etapa i la general final, perquè el Tourmalet sempre ha donat la seva benedicció als campions. Entre la boira, sota la pluja i sota el sol, cicloturistes de tots els racons del planeta escalen cada any aquesta muntanya magnífica i astorant. Els seus quatre darrers quilòmetres, una vegada queda enrera l'estació d'esquí de La Mongie, transcorren entre prats de fresca herba alpina i hom té la sensació d'atemporalitat característica dels millors paratges del món. Tothom hi puja de forma diferent, uns rapidissims i altres patint fins el final, però la llegenda diu que la nit després de pujar el Tourmalet tothom té un somni, el mateix somni: Un somni de color groc.

Cim del Tourmalet, setembre 2006