Dark side of the truth

De veritat només n'hi ha una, i és absoluta sense pal·liatius. Ara bé, la veritat sempre té una cara fosca quan no en tenim la total possessió. Confrontar veritat i veritat quan en realitat estem enfrontant les dues cares de la mateixa moneda és sovint una colisió brutal d'interessos irreconciliables. La veritat és una i els fets el que són, però si només tenim coneixença d'una part és molt possible que mai arribin a encaixar les peces d'aquesta construcció. Estar en possessió de la veritat absoluta ha de ser un autèntic plaer, una autèntica festa racional, però, fins i tot quan estem segurs de tenir-la ben guardada al calaix de la tauleta de nit, ens poden assaltar nous matisos, alguna paraula o un gest que havia passat desapercebut. I aleshores no és que la veritat deixi de ser absoluta, el que deixa de ser absolut és el coneixement que nosaltres en tenim. Sempre he mirat de fugir de relativismes, de mitges tintes, de moderació, perquè crec fermament que existeix una veritat definida, contornejada i elaborada que ens espera a la volta de qualsevol raonament lògic, però és cert que quan la veritat que tenim en possessió és parcial la relativització és necessària. És la cara fosca de la veritat, de la meva estimada, protegida i perseguida veritat. Parlo de veritats científiques i de veritats emocionals perquè, tot i que segurament més complicades d'il·luminar que les científiques, la veritat absoluta també regna en el camp de les emocions i els sentiments. Òbviament, els axiomes matemàtics ens ajuden a definir la veritat científica amb una precisió brillant i aquesta ciència no ens acompanya en terrenys més humans. Però confiem en la raó. Després d'una llarga travessa per aigües tèrboles, després d'anys d'haver pensat que la racionalitat no tenia un poder tan gran com semblava, torno a veure el seu far il·luminant-me el camí de tornada. Vinc de la cara fosca de la veritat.