Ser gay / Tenir un 45 de peu

Com ultraliberal ultrasalvatge i ultraintransigent amb la igualtat que sóc, no tinc absolutament res teòric en contra dels gays. Ara bé, començo a estar certament fins les dues boles que duc entre les cames de certes manifestacions victimísstes i absurdes que en nom d'aquest col·lectiu es fan. Que algú m'expliqui el concepte “reivindicació” referit a un col·lectiu manifestament millor tractat que la mitjana en els darrers anys. Ara, a Buenos Aires, se celebra un mundial de futbol gay, fet que em col·locaria en la major indiferència imaginable si no fos perquè tinc la certesa que si jo muntés un mundial de futbol hetereosexual, on només hi poguessin participar homes ben peluts i de contrastat gust pel gènere femení, se'm titllaria automàticament d'enemic dels gays des d'alguna associació -lògicament subvencionada amb el que l'Estat em roba- amb bandera multicolor. És a dir, que em molesta molt que els meus calers serveixin per pagar desfiladetes, mundialets i d'altres mariconades per diferenciar els gays dels heterosexuals amb la intenció de demanar justament que no es tingui en compte aquesta diferència, que puguin casar-se, adoptar com qualsevol parella i tenir un monovolum com el de mon pare. Al meu parer -i tenint en compte les exigències del col·lectiu- celebrar el Dia de l'Orgull Gay vindria a ser equivalent a celebrar el Dia de l'Orgull Dels Que Tenim Una Talla 45 De Peu. És una vertadera llàstima que el fet de tenir un 45 de peu no impliqui de manera gairebé segura ser un progre recalcitrant, perquè sinó de ben segur que podríem fer-nos una bandera i aturar el trànsit de les ciutats per fer una passejada amb carrosses una vegada a l'any. T'imagines? I a sobre ho podríem subvencionar amb els impostos que tributen els gays.