I així és

Algunes nits viatjàvem plegats a través de la nit, cercant aquell món que sabíem que trobaríem en el fons dels ulls de l'altre. Poc a poc el vent glaçat va cremar les esperances, i el fred va ser l'única companyonia. Va haver un temps en què volaven els bitllets de 10 dòlars que treia de la cartera per pagar hot-dogs i Coca-Cola a cada cantonada de Manhattan, un temps en què el Ferry d'Staten Island era nostre. Avui estic sol a Battery Park, veient la posta de sol ennoblir els edificis del Downtown i l'Estàtua de la Llibertat més enllà del mar, tu has marxat. Hi ha una cançó que solen cantar a Atlantic City que diu que tot allò que mor potser torna un dia, però aquella és una altra història i en efecte tot va tornar. En la nostra cançó, nosaltres hem mort de confiança i res no tornarà a ser com abans. Algunes nits, en fondre'ns en un sol esperit, pensàvem que per sempre més el món se'ns posaria als peus, que redimiria qualsevol de les nostres penes mentre fóssim junts. Bé, la innocència és quelcom que no tothom arriba a superar. Aquest vespre de tardor observo New Jersey des de l'altra banda de l'estuari del Hudson i recordo que quan vas marxar vaig pensar en seguir-te cap al Sud, on flueix ample el Mississipí i el cor batega més a poc a poc, a ritme de blues. Però no. El sol s'amaga i dona pas a la lluminària d'aquesta magnífica ciutat, els gratacels de Jersey City es retallen contra el cel roig, a la meva esquena Manhattan i la Torre de La Llibertat. Va haver-hi un temps en que la teva absència m'arrencava la carn per dins, un temps en què no vaig tenir la lucidesa de saber que ella sí m'acompanyaria per sempre. Ja ho saps, diuen que Nova York no et jutja, que només sou el gran rugit de la bèstia i tu. I així és.