Perversió liberal

Els ultraliberals megasalvatges sempre hem tingut, des que estudiàvem Història Contemporània al Batxillerat, la intuïció que les Revolucions Liberals del XIX no van ser allò que diríem “trigo limpio”. Intuïció encertada, as usual. Sota la noble bandera de la Llibertat, els Drets individuals i la repulsa de l'Absolutisme, els revolucionaris liberals van donar peu al que actualment coneixem com Dret Administratiu i que vertebra l'eix de poder de l'Estat. Vostè viatja amb el seu cotxe a 160km/h en una solitària autopista a través de la nit, no posa en perill ningú i, de sobte, pam, un flaix, un radar que salta i el senyor Administració Pública ja li ha cardat una bona multa pel simple fet de traspassar un límit formal. Això és el Dret Administratiu -sí, he fet una mica de demagògia, i què?- en acció. Així, els amics revolucionaris van acabar amb el terrible poder diví dels monarques i, en el nostre cas, ens vam deslliurar de la metròpoli britànica, però van engendrar un altre poder tètric, trenat entre el tupit articulat de l'abundant legislació administrativa. El Dret Administratiu va néixer per conferir seguretat jurídica a l'incipient mercat lliure, però em pregunto si un mercat competitiu ha d'estar assentat sobre les bases d'una legislació i una reglamentació que venen donades per un poder legislatiu que, en principi, ha de ser-li aliè. La garantia de la propietat privada és un problema penal i no pas administratiu i l'únic suport que necessita el mercat és el d'un Estat capaç de garantir la conservació d'aquest element. Som fills de la Revolució Liberal perquè som fills de l'alliberament de les cadenes, de l'amor per l'individu, però no deixem que ens enganyin. No podem permetre que l'Administració ens dirigeixi. Tocqueville ho deia, què queda per l'home quan se li neguen les tribulacions de viure?