Algunes reflexions sobre el Dret Penal

Un dels primers problemes amb què topem quan ens trobem estudiant el Dret Penal és el de la enorme dificultat per justificar la imposició de penes. En aquest sentit existeixen diverses teories, formulades per diversos penalistes en moments cronològics diferents que miren de llençar una mica de llum al respecte.

En primer lloc tenim la teoria absoluta de la retribució, la més intuïtiva de totes i que ve a dir que l'objectiu del Dret Penal és fer Justícia. Ja saben, ull per ull. La defensaven, en el seu moment, Kant i Hegel, convençuts que hi ha una imperiosa necessitat de fer Justícia que no va més enllà d'aquest propi fi. La teoria absoluta de la retribució es basa en el primitiu instint de la represàlia. Evidentment, el problema imputable a aquesta teoria és el de quina és la legitimitat del poder públic per imposar venjança en els afers privats. Garantir l'ordre i la seguretat són algunes de les coses que venen el cap. Segons la posició predominant dels penalistes, en l'actualitat la teoria absoluta de la retribució està llargament superada. Personalment em sembla una teoria sòlida pel que té de justa, malgrat les greus dificultats que trobaríem per establir un concepte únic de justícia. No veig cap finalitat més noble que la de fer justícia en el sentit de la represàlia, podríem discutir quina seria la conseqüència d'una autèntica Llei del Talió. Però no em podran negar que la represàlia satisfà el nostre instint de Justícia.

En segon lloc, parlem de teories relatives de la pena. Aquestes són més perverses en tant que atorguen a l'Estat un poder sense límits per incidir sobre la vida individual. Aquestes teories relatives cerquen una prevenció dels delictes futurs. Podem distingir entre la teoria de la prevenció general i la de la prevenció especial.
La teoria de la prevenció general neix amb l'alemany Feuerbach i cerca coaccionar psicològicament la societat mitjançant la continua amenaça d'un poder públic que pot imposar una pena al ciutadà. Intimidació, òbviament. El càstig d'un criminal serveix per mostrar a la resta de la ciutadania el que els espera si creuen la frontera marcada per la llei.
Von Liszt, en canvi, advoca per una prevenció especial, dirigida a incidir sobre el criminal i evitar els delictes futurs que aquest pugui cometre. Franz Von Liszt veu els criminals com gent predeterminada a actuar d'una o altra forma i els classifica en ocasionals, millorables i irrecuperables, tot lliurant a l'Estat un poder immens per canviar la conducta d'aquestes persones.

Jo encara no m'atreveixo a opinar, tot i que la meva intuïció corre paral·lela a la de la teoria absoluta de la retribució prèvia assumpció -que no creença- de que el poder públic està legitimat per impartir Justícia. Ja em diran el què.