Asbury Park

No sabíem ni de què fugíem, però almenys fugíem plegats. De l'altra banda del mar, el sol ens semblava molt més radiant. Les mateixes malediccions ens havien perseguit als dos durant tota la vida i aquell estiu no va ser diferent. En la soledat de les nostres cambres somiàvem amb destrossar aquells carrers de foc. Les ànimes connecten i ho fan molt millor quan estan atrapades dins d'un parell de cors trencats. Un dia llunyà, d'un novembre passat que va ser fred i ple de desgràcies, en un bosc d'alta muntanya, sense gairebé saber el nom de l'altre, vam començar a cantar plegats una cançó de rodamóns que tan sols podien córrer sense parar fins trobar aquell lloc sota el sol al que sempre havien volgut anar. No sabíem ni de què fugíem, però tampoc ho sabíem llavors. Segurament fugíem d'aquesta ciutat de merda on els somnis són engarjolats des del dia del seu naixement. Segurament fugíem del que no volíem ser, del que la resta volia que fóssim per ells. Aquell estiu res no havia canviat excepte les nostres prioritats vitals i el nostre cinisme, que havíem amplificat d'una manera insultant. Aquell estiu, en aquell cotxe, la música era la de sempre i la cantàvem igual de fort, amb la mateixa ràbia de sempre. No diré que la cantàvem com si ens hi anés la vida, perquè ens hi anava, i si haguéssim callat ens hauríem mort. Aquell estiu, aquells dies de final d'estiu, no sabíem ben bé de què fugíem quan vam abandonar Manhattan pel Lincoln Tunnel, però sí sabíem on anàvem. Poc després de passar el New Jersey Turnpike, a la Highway 9, un cartell va aparèixer davant nostre: Asbury Park, 20 miles.