El puto Coll

Com bé saben, de ja fa temps que, donada l'estupidesa sovint extrema dels seus congèneres, qui escriu ha decidit no concedir gaire espai literari a l'admiració. De vegades, però, costa no escriure unes modestes línies per deixar constància de les troballes de pes encefàlic considerable que, amb una escassetat preocupant però previsible, va fent.

Em van parlar del Jordi Coll -el puto Coll a partir d'ara- com “el nazi de Sant Andreu” i la veritat és que tot i que acostumo a estimar correctament el valor de les persones, en el seu cas vaig fallar. El vaig subestimar, vaja. Vaig subestimar la imatge que me n'havien venut, perquè no creia que fos tan bèstia com s'explicava en els cercles liberals del seu barri. I, en efecte, no ho era tant. Ho era més, molt més. Vam coincidir per primera vegada en un d'aquests sopars de sonats que de tant en tant organitzem, i per ventura va anar a seure just al davant meu i no vaig parar de riure en tota la nit. La seva presència física no imposa, i això dona un valor afegit a la seva brutalitat argumental. Nosaltres, que tant frivolitzem perquè -ho admeto- ens agrada pensar que som els reis del món, ens movem bàsicament per impuls de la gràcia, és a dir, només fem coses que ens provoquen una hilaritat que ens sembla suficient com per consumir-hi part la nostra energia. I en això el puto Coll és un mestre.

D'ençà d'aquell sopar no ha passat una sola setmana sense que ens hàgim intercanviat mails o sms amb aquestes coses que ens fan riure, sense sopars o sense viatges. Hem anat plegats a Nova York dues vegades. Imaginin-se, setmanes senceres amb la panxa a punt d'esclatar de riure.

Sonat de mena, el puto Coll sap molt més de política americana que el que nosaltres sabem de la nostra pròpia vida i, encara que ell s'ocupa de dir que no, li agrada el Bruce una mica més de l'habitual i això, a mi, em fa certa gràcia. Quant a la seva religió, pensin en un tal Ronald i en el número 40.

Jo, al puto Coll, ni me l'estimo, ni me l'aprecio, ni em cau bé -per aquestes contrades d'això no en gastem-, però mai diria que no a un viatge amb ell a Nova York. I suposo que, a aquestes alçades, ell sap que això és molt més que tot l'anterior.