El meu lloc

Quan vaig arribar al front les bombes queien -segons em van dir- amb més intensitat que mai. La veritat és que allò se me'n refotia. Era allà per oblidar, era allà per deixar, de la mà del manifest perill per la meva vida, el turment del que era pres. L'enemic avançava sense pietat cap a les nostres posicions, feia molts mesos que els nostres generals sabien que perdríem la guerra, però les eventualitats polítiques de cap manera permetien una retirada. Als meus companys de divisió, la majoria d'ells reclutats de manera forçosa, allò els feia bullir la sang. Tenien les trinxeres plenes de fotografies de les seves famílies i amics. A mi m'era ben igual, no m'interessaven la política ni aquella guerra de segur ben absurda. Jo era allà per oblidar. Era allà per arrencar amb les meves mans les vísceres de l'enemic, per saber què se sentia al acabar amb una vida, per saber com era que la teva vida estigués en un perill indefectible i constant. Vaig veure com morien desenes dels meus germans d'armes i no vaig deixar anar ni una sola llàgrima. La vida ja havia estat prou cruel amb mi, així que jo no li devia res a ningú, i menys a aquells imbècils que no tenien ni idea de com protegir-se en el foc creuat. A les nits dormia plàcidament, no recordava ni una sola de les coses que ella m'havia dit, les amargues punxades al cor que patia a casa no eren ara més que un record ben llunyà. Els xiulets dels coets, el foc de les bombes il·luminant la nit. Des del primer dia vaig saber que aquell era el meu lloc i aquella la cosa per la que havia nascut.