Sequera

Observo amb delit com, de nou, la primavera torna a remullar aquest petit país nostre i tants mesos d'alarma social per la sequera queden en el que queden sempre: en un precedent que em permetrà tornar a escriure aquest article l'any vinent. Tot i que seria negar l'evidència dir que aquest any les coses han estat un pel més serioses, l'esquema ha estat, si fa no fa, molt similar al que recordo des que tinc ús de raó. La -sorprenent!- absència de pluja estival comença a fer desfilar per les teles i les ràdios la corrua de polítics infectes que el nostre gran i refinat poble ha votat en democràtica elecció. Parlen de restriccions futures, de previsions cabalístiques i de transvasaments que són captacions. Després, és clar, arriben abril i maig i plou més o menys com sempre i les reserves, tot i que potser no tan grans com d'altres vegades, són suficients per garantir els nostres capricis aquàtics. La vehemència de les advertències estalviadores decreix i, de sobte, el silenci. Els polítics es dediquen de nou a la seva tasca habitual de legislar sobre la igualtat i la tolerància mentre preparen la bateria d'amenaces apocalíptiques que de ben segur tornaran a deixar anar l'estiu vinent, quan el juliol sigui el mes més sec i calorós de la història. Ara Montilla i Baltasar no es posen d'acord sobre si s'han d'aixecar o no les restriccions, així que ja es poden fer una idea de la poca transcendència d'aquestes. I bé, raindrops keep falling on my head...