El meu país

El que jo no vull és un país gris on siguin més importants els treballadors que els genis. El meu país ha de ser el paradigma de la llibertat individual i el de l'ambició i la feina ben feta. Jo vull viure en un país que envegi els països que a mi m'agraden i que tingui una capital que estigui ansiosa per ser Londres o París. M'agradaria viure en un país on no fos necessari demanar perdó per fer servir la llengua oficial, on no em calgués preguntar primer si et va bé que et parli en la meva llengua o prefereixes rus o alemany. Sempre he desitjat un país amb un líder virtuós i emprenedor, un país on sigui obligatori llegir Valentí Puig i on el conseller d'economia hagi de tenir al despatx un retrat a l'oli de Xavier Sala-i-Martin. El que a mi m'agradaria seria un país on la gent fos conscient que per poder ser tolerants i solidaris cal primer ser lliures en tots els sentits, un país on el sector públic no fos més que una petita taca a l'expedient. Vull un Estat molt fort en les poques funcions que li corresponen, vull una policia amb dret a estomacar els criminals, si cal. Vull un país que mostri sempre la seva solidaritat amb el poble jueu i que no s'estigui de proclamar que Estats Units és el seu més important aliat. Vull un país on s'investiguin noves i més netes formes d'obtenció d'energia mitjançant reactors nuclears i on estigui prohibit deixar que opinin els ecologistes. Vull un país que conservi els seus paisatges més bonics i no construeixi Benidorm sobre els cims de les muntanyes. El que espero del meu país és que no tingui por de caminar amb el cap ben alt i dir que és molt millor que el veí. Vull un país on hi tinguin cabuda totes les manifestacions artístiques intel·ligents, un país on a l'autopista, si tens un Ferrari, puguis anar a 280km/h i si tens un Seat Panda només a 100. És així com vull el meu país i per això no votaré Pepe Montilla.