"Estamos trabajando en ello"

Va haver un temps en què el president del govern espanyol se situava en les fotografies entre George Bush i Tony Blair. Hi havia qui reia, dient que feia el ridícul i que estava fora de lloc. Però el fet que hauria d'haver transcendit és que Espanya tenia com aliats la primera potència mundial i el magnífic Regne Unit. La imatge actual, ben lluny d'aquelles reunions a les Azores per decidir el futur del planeta, és la d'un govern que tracta amb països terroristes en l'Aliança de Civilitzacions i que és reprovat públicament per la UE per la seva estrepitosa manca de previsió i ma dura pel que fa als greus problemes d'immigració. És humiliant que austríacs, alemanys i francesos esbronquin les persones que, t'agradi o no, dirigeixen l'Estat on tu vius. Amb raó diuen que és molt senzill anar a demanar diners i ajut a Europa per a solucionar un problema que tu mateix has agreujat amb els processos de regularització a discreció, amb l'estúpida mania de la tolerància i la solidaritat que sempre esdevé contraproduent. L'efecte crida del govern espanyol té la culpa que ara centenars de persones morin a l'estret cada mes i que es col·lapsin els nostres centres d'acollida. Pots dir tot el que vulguis del PP, però no podràs mai criticar la seva brillant política d'exteriors que duia la bandera espanyola a onejar al costat de l'americana i la britànica, lluny de les de les repúbliques bananeres amb les que ara s'ha de veure constantment. Va haver un temps en que Jose María Aznar podia posar els peus sobre la taula del despatx de George Bush i un ampli sector de la societat se n'en fotia sense veure que això no era un ridícul si no un mèrit. Zapatero el que pot és posar-se el palestí i anar a pregar a la Meca. I això sí que és per riure. Riure, és clar, per no plorar.