Les pomes verdes

Les pomes verdes, miri, són una bestiesa. A mi m'agrada París i el foie, de pomes verdes, que a qualsevol mercat en trobes, doncs home, de tant en tant ja ens en fotrem alguna però, cony, seria molt gros, també, que ara perdéssim l'oremus per una poma dels collons. Les pomes verdes, en un cert moment de la meva vida, tingueren la seva importància però marxaren. Marxaren les pomes i ens férem més amb les castanyes calentones del Casino a la tardor al sofà de la Júlia i amb els dietaris que li escric a la Nina quan vaig a Londres. Pomes verdes? No molestis, hòstia, que ja n'estic fart. Al final un símbol, no va ser més que un símbol fals i enganyós, una poma enverinada com en aquella pel·lícula per nens petits. Des que no menjo pomes verdes he après a escriure molt millor, a passar-m'ho més bé, a fer tantes coses que fins i tot de vegades penso que necessitaria una agenda, ni que fos petita. Ni pomes verdes ni estupideses, al final dos cossos i prou, que sembla ser que és el que tu vas voler primer i maquillar després. Dos cossos, prou, no t'enganyis a tu com em vas enganyar a mi. Tenien la seva gràcia, les pomes, però de sobte vaig entendre que tampoc no era per tant, i que també podíem menjar pomes grogues i vermelles, i melons i síndries, coco, peres, mandarines i tota quanta fruita vulguis imaginar. En un darrer acte de fe vaig salvar les pomes verdes d'una pedregada que amenaçava, però després es van podrir elles soles a l'arbre perquè no els va sortir de la punta del nas créixer quan tocava per estar radiants el dia de la collita, ja s'ho trobaran, les pomes i el pagès, que a casa ara mengem bo i variat sempre que podem. Evidentment no ho has entès, princesa, i era aquesta tota la gràcia d'aquest text, que deus haver tret unes conclusions que ni de lluny són el que aquí volíem dir: ara surt d'aquesta pàgina i no toquis els collons, mai més.