Viatgi!

Vanagloriar-se de no haver vist món és trist, molt trist. Naturalment no estic dient que hom tingui la obligació de viatjar, perquè de vegades les circumstàncies ho impedeixen i hi ha mil històries personals, infinites excuses per no poder-ho fer. El que vull dir és que no hi ha punt, no hi ha cap mena de raó vàlida per justificar quedar-se estirat al sofà quan tens els calers per marxar. Aquí fora hi ha el món, i tu mires la tele un diumenge al matí mentre nosaltres passegem per les avingudes de les nostres ciutats. Està clar que és una qüestió de gustos, però la crítica es fa al mal gust, i el mal gust és renegar de París i preferir el teu barri. La baixesa moral és molt gran si tot el que em pots dir és que tens mandra o que no t'atreu Londres, si tot el que em pots dir és que ja estàs bé on estàs. Tu em dius que ja et conformes i a mi el que em sembla és que tens por, por de trobar-te de cara amb el planeta, por a obrir la porta de la teva petita habitació i trobar-te el saló vestit de gala, amb làmpades de colors elegants, amb el gran banquet de la vida servit sobre la taula. Tu t'has acomodat en l'entrepà de formatge, tan saborós i bo de tant en tant, és clar, però tan poc ambiciós, tan poc definitiu. Aquí fora serveixen foie, company, aquí fora la cosa va de debò. Tu vigila, perquè, mentre et treus la mandra al sol, els trens transiten a gran velocitat al teu cantó i hi ha trens aturats que arrencaran, no et pensis que t'esperaran per sempre. Tu ves fent, tranquil, i quan vulguis despertar ella i jo serem ben lluny, a l'altra punta del món, tan lluny de tu que fins i tot t'hauràs oblidat de com va ser tot, de com ho tenies a les mans i la mandra i la indecisió, poc a poc, t'ho van anar arrencant. És tardor a Londres, les fulles cauen sobre els carrers de Mayfair.