Anar al Tour

Sona a Horse With No Name, la carretera s'obre davant nostre, sota la foscor. És el juliol però a fora fa fred. No passem de 120, tampoc no tenim pressa, per això ens hem llevat tan aviat. Al darrera dues bicicletes netes i engreixades, una bossa plena d'entrepans i una nevera amb cerveses i refrescos. Avui no cal res més, anem al Tour. Hem esperat aquest dia durant tot un any i no hi ha res que ens aturi. Van passant pobles, els mateixos de sempre, les mateixes bromes. Vinàixa, Alfarràs. L'alba comença a tintar el cel de tons més clars i a la vora de la carretera ja només hi ha verd, un verd que es va fent més intens amb els quilòmetres, unes muntanyes que cada vegada són més escarpades i que ja pràcticament s'escapen del teu camp visual quan surts a l'altra banda del Túnel de Vielha. Portillon i ja ets a Luchon. Ara ja fa calor i els carrers estan plens de vida, de colors de tots els equips, de banderes de totes les nacions. Això és el Tour de França i és la cosa més gran del món. Pugem a la bicicleta i inspeccionem amb tranquil·litat alguns trams de l'etapa que en unes hores els corredors atacaran ferotgement, jugant-s'ho tot. Hi ha famílies senceres que han vingut amb autocaravana, gent que ve sola, bascos tronats que duen una ikurrinya penjada d'un tronc, holandesos que toquen esquelles, catalans amb senyeres, americans i una canadenca preciosa. Normalment la calor t'ofega però hi ha ocasions en què cau una tromba d'aigua i la boira baixa fins al cim del port per revestir l'etapa d'una èpica, d'una lírica que de cap altra manera no podria tenir. Jo he vist sorgir Marco Pantani d'entre la boira a dos metres d'on era jo. Que has fet tu en aquesta vida? Som al Tour i feia un any que ens esperàvem, em penso que això deu ser molt similar a la felicitat.