Records de Londres

Em vaig llevar al matí i vaig sortir al carrer. L'aire era fred però em sentia bé i la ciutat es presentava immensa. Vaig recórrer Park Lane de principi a final per a buscar el Hard Rock Cafe i comprar un detall que m'havien demanat. Tothora passaven per la calçada Ferraris i Aston Martins, olorava aquella flaire de gran ciutat barreja d'antigor i Mcdonald's. Sabates i americana, perquè a Londres no hi pots anar d'altra manera. Vaig emprendre una amena passejada en direcció a Picadilly i al bell mig de la plaça vaig tornar a quedar astorat. Llargues estones amagat entre les lleixes del Virgin Megastore comprovant que aquí el Boss també és el més gran i després Shaftesbury Avenue, que travessa el Soho i et dirigeix a Covent Garden. You're just another angel in the crowd and I'm walking in the wild West End. És de rigor passar per dins del mercat i així vaig fer. També forma part del meu ritual de viatges passar pels llocs on alguna vegada vas ser feliç així que vaig buscar l'Essex Serpent i vaig constatar, feliçment, que segueix sent el mateix típic pub britànic on tan agradablement vaig prendre el meu primer dinar a Londres. Vaig buscar Simpson's, m'havien dit que faria bé sopar allà. No hi havia taula que hom pogués reservar i em trastocà una mica els plans. Però tant se val perquè sóc a Londres i res no em pot aturar. Vaig pujar al metro, a Embankment. Diní el que poguí i ho reposí a Hyde Park. Al vespre Notting Hill i Knightsbridge. Tot el luxe de Harrod's i l'obligada i colossal passejada King's Road avall, cap als confins de Chelsea. Quan els estels van començar a decorar el cel jo vaig ocupar la taula que prèviament havia reservat a la cinquena planta de Harvey Nichols i la felicitat em va venir a trobar. Estava a Londres, què vols?