El vell Saddam

Analitzant com finalment han anat les coses, fins i tot he arribat a sentir pena en veure el vell Saddam penjant de la soga. No és que no cregui en la pena de mort o que hagi deixat de pensar que cal acabar amb tots els genocides que campen pel planeta, però, a fi de comptes, i fins que no va perdre definitivament el nord, el vell Hussein no fou més que un bastió de la moderació religiosa al bell mig del rovell de l’ou del problema. El seu exèrcit fou un mur de contenció dins i fora de les fronteres de l’Iraq fins que es va equivocar envaint Kuwait. Ja sé que fou un tirà i un dèspota, ja sé que fou un monstre digne del més exemplar dels càstigs, però, em sembla, també, que n’hi ha de molt més dolents que ell que segurament no correran mai la seva sort. L’integrisme és un problema molt greu que d’alguna manera occident haurà de pal·liar, i fou precisament Saddam Hussein una de les armes més efectives en aquest sentit. Ara l’Iraq està en mans de les tribus, de totes, i això vol dir donar veu i vot a les més radicals com la xiita, enemiga mortal de la sunita a la qual en Saddam pertanyia. He sentit fins i tot un poc de llàstima en veure expirar la vida d’un personatge que, pels que vam créixer durant els noranta, va ser fins i tot un recurs a l’hora de planejar les nostres batalles militars amb ninots que feien de soldat i tancs i vaixells i míssils i avions. No és que no cregui que de vegades cal arribar a solucions dràstiques, però penso que potser el president Bush hauria d’haver triat altres objectius, que potser hauria d’haver reflexionat més intensament sobre qui era l’enemic i, sí, crec que potser es va equivocar i que aquesta guerra no ha suposat més que un cost humà i monetari elevadíssim pels Estats Units. No és que sigui pacifista, que ja m’agradaria però no es pot, no és que cregui que el vell Saddam fora personatge digne de cap mena d’admiració, però tampoc no m’he alegrat de veure’l penjant amb aquella espantosa soga al voltant del coll.