Viatges Nucli Dur

Un dels arguments en favor de la grandesa moral del Nucli Dur és que no ens pensem gaire les coses. Vull dir que amb altra gent he intentat muntar viatges i no sempre me n’he sortit del tot bé i que amb l’ND només ens han calgut un parell de missatges mentre jo era a classe per a configurar la ruta dels vols que aquesta Setmana Santa ens duran a Nova York. Amb la Gis i en Guim, per exemple, també sol ser força senzill, organitzar viatges, però hi ha gent que és experta en complicar aquests processos. Em refereixo al neguit i a l’angoixa de proposar un viatge amb gent que ha de consultar milions de variables abans de dir-te que sí, i que, naturalment, t’acaba dient que no. Si et pares a pensar que et gastaràs 2000 euros en una setmana, com als Estats Units farem, lògicament que dius que no. Però si dius que no, no veuràs Central Park, i jo el veuré. Amb el Nucli Dur sempre hi ha la confiança que dona aquest punt d’irresponsabilitat ben deliberada, aquesta estudiada actitud de tirar els projectes endavant encara que no semblin del tot consistents. Fou així com va sorgir un meravellós i plàcid viatge a Irlanda ara ja fa gairebé un any. Deploro l’actitud covarda de no viatjar per la mandra de reservar els bitllets fent servir Internet, per les reticències a fer servir la tarja de crèdit. Estem al segle XXI, ja n’hi ha prou de comèdia, cony. És cert que després les coses poden no anar del tot com un pensava, i potser l’hotel no és tan bonic com semblava, però almenys no has estat tu qui ha posat la traveta al viatge, sinó el viatge mateix. A la teoria econòmica en devem, com sempre. Aquesta vegada és el torn de les preferències revelades: hi haurà qui passi la Setmana Santa a Barcelona, havent-hi, com el hi ha, un vol que creua l’Atlàntic i aterra a l’aeroport JFK, New York City. I wanna be a part of it, New York, New York.