París vs Londres

Cada any visito París i Londres, si puc. Cada any és un assalt en aquest dramàtic combat. La batalla serà llarga, èpica. Els dos púgils són hàbils i letals, els millors, de fet. Duem dos assalts, el primer el va guanyar Londres i va estar a punt de deixar París K.O però la capital francesa es va refer i va aguantar tot el round donant tombs ebris pel quadrilàter. Sort de la campana. Londres és la ciutat humida i gris, de carrers estrets i bufons, la gran esperança, el common law, l’avantsala de la terra de la llibertat. A Londres plou i sempre hi ha una cervesa a prendre. Londres és el lloc on voldries viure sol, passejar per Hyde Park i escriure a qualsevol racó. El segon assalt va presentar la miraculosa recuperació d’un París que es dolia terriblement dels ferotges cops de la capital anglesa en el descans. Va ser un segon assalt de nivell, igualat però on París es va endur, sens dubte, la victòria per punts i va arraconar, fins i tot, un parell de vegades Londres contra les cordes. París és la dolçor, el dibuix del somrís ingenu, la calidesa d’una ciutat freda però àmplia i plena de llum. París és la copa al Deux Magots i una tarda assegut als Champs de Mars, un acordió que sempre sona a la vora del Senna. París és la grandesa de la Place de la Concorde. El combat és terrible, acarnissat, perquè els dos lluitadors són ràpids i mortals. Londres the queen. París Nicolas Sarkozy. París és un púgil millor entrenat, experimentat i astut, però Londres posa tot el cor i tota la força. Apolo Creed contra Rocky Balboa, Ronaldinho contra Eto’o, Damon Hill contra Michael Schumacher, tu contra mi. De moment París guanya per punts, per uns punts tan escassos que de vegades semblen completament inexistents. El tercer round comença dissabte, i es presenta esfereïdorament dur.