Amb les mans tacades de sang

Amb les mans tacades de sang, de sang calenta, corres en l’estretor d’una avinguda plena de gom a gom. Amb les mans tacades de sang vols fugir d’allò que et fa terrible i perillós, però ja és massa tard i la pluja no pot esborrar les taques vermelles de la teva camisa. Ho has engegat tot a la merda, ja estàs acabat. T’enxamparan d’un moment a l’altre i no hi podràs fer res, no podràs fer res més que pregar, però no crec que Déu t’escolti. No tens fe, mai n’has tingut, mai no en tindràs. Corres, desesperat, entre la gent que et mira espantada. Comences a veure tots els errors que has comès, no recordes on has deixat el ganivet i saps que tard o d’hora el trobaran. Ets terrible i perillós, no tens res a perdre. Et terrible i molt perillós, però res no és etern. Els carrerons de l’ànima s’entrecreuen entre si i formen l’inexpugnable laberint de la veritat. Ningú no entendrà mai per què has fet el que has fet, ningú serà capaç d’entendre per què la vas matar. En el teu interior, tu guardaràs per sempre els motius, els voldràs explicar però no podràs, diran que ets un assassí sense pietat però tu saps que no és així i no ho pots explicar. Desesperació, tot gira al teu voltant. No cal que corris, deixa-ho estar. Pots arribar a casa, pots fugir del país si ets prou hàbil, però tard o d’hora hi haurà algú que et reconeixerà i hi haurà una ordre internacional, una pàgina interior a la secció de successos d’un diari local. Volies que fos molt gran, i no has aconseguit res més que un seguit d’incoherències ben vulgar. No ets en Jack, ell era molt, molt gran. Barcelona no és la Londres victoriana, el teu ganivet de cuina no és ni molt menys un bisturí. Deixa-ho córrer. Sirenes en la llunyania. D’acord, no t’aturaràs, al menys hi ha la honestedat amb un mateix, ja que no l’has tingut amb ningú més. Corre, corre tant com puguis, però tard o d’hora la sang encara calenta et delatarà.