Bosc endins

Corro a través d'un bosc humit, de límits inexpugnables. El capvespre llença els últims raigs de sol per entre les fagedes i es produeix un efecte gairebé calidoscòpic. Fa fred. Corro per un sender estret, la respiració se m'entretalla i tinc els pulmons a punt d'explotar. No sé on vaig ni què faig aquí, cerco quelcom però no ho trobo. No ho trobo perquè no sé què és, i segueixo corrent, amb la roba amarada de suor i la pell enrogida. Corro, corro com si m'hi anés la vida, però no sé en quina direcció. Fa hores que t'he perdut de vista i el teu record s'esborra per moments, no puc recordar amb exactitud el teu rostre ni el tacte de la teva pell. Corro entre les fagedes i els matolls en aquest bosc sense límits ni ubicacions. Crec veure ulls entre les branques, mirades furtives que s'aparten quan es creuen amb la meva, sento passes al voltant però no veig ningú quan giro el cap. No em puc aturar. No entenc com ha passat, parlava amb tu en la quietud d'aquell prat i de sobte t'has esfumat a l'aire com per art de màgia. He començat a córrer bosc endins, cridant-te, cercant-te, però res. Es fa de nit i cada vegada fa més fred. No sabré sortir d'aquí i no sé si ho faria si sabés. No recordo el color dels teus ulls i per més que m'hi esforço no puc reproduir la sensació dels teus dits recorrent el meu cap, entrelligant-se amb el meu cabell en una perfecta comunió. Corro sense rumb, amb el cor desbocat. No sé què faig, no sé què vull, no sé on vaig. I de sobte s'ha aparegut un turó just davant meu. He corregut amunt, amunt, amunt i, en arribar al cim he vist una clariana il·luminada per la lluna. Tu estaves al centre, al bell mig, somrient mentre em miraves fixament els ulls. De genolls, en caure sobre la gespa humida i el fang, he plorat. M'has donat la ma i has tornat a esvair-te en el no-res. Potser era a tu, que et buscava.