L'Estat i els contractes

Diu, el Codi Civil espanyol, en els seus articles 1272 i 1275 respectivament, que l’objecte d’un contracte no pot ser quelcom impossible i que la causa d’aquest no pot oposar-se a la llei o a la moral. És un cas de llibre, per il·lustrar l’article 1272, l’exemple del contracte per el qual algú ven la lluna a algú altre. Són famosos casos reals el del caníbal alemany que es va menjar –literalment- el penis d’un sonat que li va donar el seu consentiment i el d’un espavilat que va vendre, a la plana d’una coneguda casa de subhastes per Internet, un bastó encantat per un suposat fantasma, per valor d’uns quants milers de dòlars, a un altre sonat. Si hi ha gent tan ruca que és capaç de comprar un bastó amb un fantasma a dins, perfecte. Si hi ha gent tan ruca com per a vendre’l, arriscant-se a la corresponent demanda per incompliment de contracte, fantàstic. Que la llei s’encarregui d’instruir les causes civils que derivin del fet que algú no acompleixi el que s’ha acordat, però que no prohibeixi ni les causes ni els objectes del contracte. Naturalment que no es pot permetre desenvolupar contractes als incapacitats, però això ja ho regula el Codi Civil, així que si algú vol deixar que li tallin el membre viril i li agrada veure com se’l mengen mentre ell mor dessagnat, que li deixin fer lliurement. Vull dir que, si ets idiota, tu t’ho trobaràs. Un contracte és un acord de voluntats i no sé qui és l’Estat per a privar dues persones plenament capacitades de l’autonomia de la seva voluntat. La llei fou creada pels homes, i si els homes decideixen prescindir d’aquesta mitjançant un acord bilateral voluntari que no afecta la resta de ciutadans, que els homes ho facin. I és que l’Estat –diuen- som tots i jo no vull gastar-me ni un cèntim, no vull haver-me de preocupar gens ni mica, per evitar que un imbècil malgasti tots els seus estalvis comprant la lluna.