El passaport

Com sempre, anar a la comissaria del barri és una experiència sòrdida, gens recomanable. En aquesta ocasió, però, les circumstàncies ho exigien. M’havia de fer el passaport, vaja. Prescindint de les habituals escenes de cues interminables, dels policies clons de Montilla i de les funcionaries amargades, fer-se el passaport és quelcom que m’ha semblat increïble. Amb dinou anys, penso, ja calia que me’l fes, sobretot ara, que el viatge a Estats Units és ja una realitat en forma de bitllet electrònic i de reserves d’hotel online. El passaport, llibret de color poc definible, de lletres amb contingut espantós i de pàgines plenes d’animalons, és físicament lamentable però és el teu passaport, allò que et deixarà entrar a Nova York, allò que suposarà l’assoliment dels teus somnis. Quan tens un sou petit l’has d’aprendre a administrar en allò que vols, i jo, realment, volia aquest passaport, que serà el símbol de la meva primera sortida del vell continent, del meu primer vol per sobre de l’oceà que ens separa del país que sempre he volgut visitar. Em sembla mentida, de debò, que d’aquí unes setmanes pugui explicar-vos quina és la sensació de passejar entre gratacels, de quedar enlluernat pels llums de neó, d’arribar a la ciutat que prometen les cançons. I no m’importen gens les cues ni els crits d’aquesta comissaria, ara que ja tinc a la butxaca el meu passaport, el meu nou i flamant passaport. Un grapat de paper amb una tan important càrrega simbòlica, un somni enquadernat. Cadascú intenta fer allò que vol, jo volia això i ja ho he fet. Springsteen canta New York City Serenade, jo intento escriure aquest article tan bé com puc i, sobre la taula, resta el meu passaport, el que et lleva les barreres de les duanes i dels somnis, el que t’obre les portes de la gran ciutat de bat a bat. Ara ja el tinc.