Una fantàstica estratègia comercial

Em sembla que, en els temps que corren, és una magnífica estratègia comercial protestar, queixar-se contra els poders públics, contra el sistema, contra el capitalisme, contra la globalització, contra la guerra, contra tot. Contra Amèrica, vaja. Vull dir que quanta gent coneixeria les Dixie Chicks si no fos perquè en el seu dia van declarar sentir-se avergonyides del president Bush? Ara han guanyat cinc Grammys i ens ho venen com la història més èpica del món, perquè aquestes decidides texanes han aconseguit el premi malgrat el boicot al que han estat sotmeses per algunes emissores de ràdio i de més. No m’agradaria desil·lusionar ningú, però crec que la cosa va tot just del revés. No dic que les Dixie Chicks no mereixin aquests Grammys, que ni ho sé ni m’importa, el que vull explicar és que crec que si les emissores de ràdio et boicotegen, millor per tu, perquè tota l’esquerra del planeta et sentirà, i comprarà els teus discos, els agradin o no, simplement perquè has anat en contra de Bush i algú s’ha enfadat. Una estupidesa tan grossa com el boicot al cava dels espanyols. Crec que és una fantàstica estratègia comercial això de ser tan original i estar en contra de la guerra, ser Bardem, ser les Dixie Chicks, ser Manu Chao. En diuen ser antisistema, i a mi em dona la sensació que molt més antisistema que ells sóc jo, sense proposar-m’ho. Si jo no fos tan poc espavilat com sóc, si tingués algun indici d’esperit empresarial, si volgués tenir moltes més visites de les que tinc, segurament ara no escriuria això i em dedicaria a dir que en Bush és molt i molt dolent, però molt. Ah, sí, i que al PP tothom és franquista. No dic que sigui veritat o no, però em sembla que és més fàcil ser les Dixie Chicks que Salvador Sostres. I, bé, que em sembla una fantàstica estratègia comercial.