Exclusives

Hi ha gent que es ven moments de la seva vida, en diuen exclusives. Bé, d’acord, em sembla fantàstic, penso que amb tot es pot comerciar mentre hi hagi un lliure acord de voluntats entre dues parts plenament capacitades i no es vulnerin drets aliens. Mentre hi hagi algú que vulgui vendre les imatges del seu casament, algú que les vulgui comprar i, sobretot, algú que se les vulgui mirar lliurement, no hi veig problema per enlloc. Ara bé, queda clar, crec, que si un ven un moment de la seva vida no ha d’estar eternament sotmès a això, no ha de suportar que el persegueixin dia i nit. Pensin en una persona que es ven el cotxe, oi que no resta obligada a vendre o donar tots i cadascun dels cotxes que posseeixi en el futur? Sembla que aquest bàsic principi de la llibertat hi ha molta gent que no l’entén i segueixen usant, de manera insistent, el terrible argument d’”és que una vegada va cobrar X milions de pessetes per unes fotos que li van fer”, per a justificar la persecució a la que algunes persones es veuen contínuament sotmeses per certs sectors de la informació. Argumentar d’aquest mode em sembla íntimament lligat amb l’estès pensament que la gent que té diners s’ha d’aguantar i no es pot queixar de coses que nosaltres sí podríem pel fet que ells cobren més. És, potser, un argument d’una certa moralitat okupa. Si la casa és buida, ens la quedem. Si una vegada vas cobrar per un reportatge, ara te’n farem gratis tants com voldrem. Hem de ser lliures, és clar, però la llibertat és precisament que algú pugui delimitar què vol que se sàpiga i què no, crec. Es confon la llibertat amb tenir una barra antològica, la llibertat amb l’espoli. Com som lliures et podem fotre la casa si no l’habites, com som lliures et podem fer fotos sota el llit, perquè una vegada vas fer uns posats fantàstics. T’ho hauries hagut d’imaginar.