El dramàtic silenci

Sempre el silenci, el més viciat dels silencis, s’escampa com la pols en un huracà. Les parets blanques, o verdes, per a donar esperança, diuen. Tot plegat tan horrible, tan insuportable i tan indefectible. Hi ha coses que mai no es poden enfrontar i la majoria d’elles resideixen en les sales d’espera dels hospitals. Les llàgrimes d’uns i les abraçades d’altres, els missatges, les trucades a mitjanit, res no pot evitar el que ha de succeir quan el silenci és l’única cosa que podem tocar. I la vida, hi ha la vida que és tan insolent i macabra que segueix endavant com si res no hagués passat. I pots sopar un entrepà a la cafeteria que hi ha just davant de l’hospital, pots acabar rient, fins i tot, oblidant-te per uns instants del drama que s’acosta. El silenci viciat de la sala d’espera només amaga la notícia darrera que tothom coneix i ningú no vol sentir. I la impotència és la reina de l’univers i et fas tan petit que ja ni et veus. Sempre el silenci, el més viciat i dramàtic dels silencis, sempre. I no queda altre remei que mirar endavant, cap altre sortida, cap altre camí. Tots els teus problemes són tan insignificants que et sents un mesquí per haver-los explicat, per haver-los ni tan sols considerat, però d’aquí uns dies ho tornaràs a fer, perquè si no ni tu ni el món podríeu seguir endavant. El dolor, de vegades, no està a la UCI sinó que està fora, de vegades no et fa tant de mal el que passa al quiròfan sinó els rostres demacrats de la gent que estimes i que veus plorar. I tu, tu que tant escrius i tant fas i tant parles i tant llest et creus, no hi pots fer res, no pots fer-hi res de res, perquè el temps i la vida i la mort són més forts que tu. I tan sols pots arribar a casa i encendre l’ordinador i escriure això, i l’endemà ho llegiràs i potser sabràs ja que tot ha acabat, i això, ben bé, només t’haurà servit a tu.