Felicitats

Avui fan anys mes germanes. Sis, per a ser més concrets. Sis anys és una barbaritat de temps, és tant de temps que el dia que elles van néixer jo duia la cara plena de grans i anava, com sempre feia aleshores, en xandall. M’he fet gran, elles encara són petites però ja no tant. Igual de maques, això sí. Recordo perfectament el dia que, en sortir d’escola, l’avi em va venir a buscar i em va dir que la mare no havia pogut venir perquè ja era a l’hospital, recordo aquell dia com un dia intens, i, sobretot, recordo el moment en què vaig veure, per primera vegada, les meves germanes. És una sensació ben estranya, la de tenir dues germanes amb gairebé catorze anys, quan ja comences a tenir la teva pròpia vida. Una sensació ben estranya, però increïblement fantàstica. Hi ha dues nenes que tenen la meva sang i em diuen “tete”, que duen els mateixos cognoms que jo i em fan tot de dibuixos per regalar-me’ls quan arribo a casa sempre més tard del que toca. Fantàstic. Em feien molta ràbia les brometes que en aquella època em feien respecte al fet de deixar de ser fill únic. Totes anaven encaminades a la pèrdua d’afecte que els meus pares tindrien en vers mi, als gels i tota quanta estupidesa passés pel cap de qui parlava. Propaganda, pura propaganda bolxevic. Amb l’arribada de mes germanes mai no m’he sentit desplaçat ni un sol mil·límetre del meu lloc. Simplement he après a compartir amb dues noietes que segurament se la mereixen molt més que jo, l’atenció d’uns pares que han fet sempre molt més del que calia per a que ens trobéssim bé. Avui, sis anys després, hi ha moltes coses que són diferents, moltes d’elles millors i amb franques possibilitats de seguir avançant. Fa sis anys jo era fill únic, avui tinc dos germanes que són molt més maques que jo i estic, sens dubte, una mica menys sol. Així doncs, nenes, moltes felicitats. I per molts anys.