La ciutat del vent

Un matí clar i net el vent s’endurà tota la brutícia d’aquests carrers, com una pluja bíblica, com un incendi redemptor. Un matí clar i net la ciutat tornarà a ser nostra, teva i meva, i els carrers infinits. Potser algun dia et vaig fallar, potser no em vas voler entendre ni poc ni gens, però tornarem a ser el que érem en la nostra ciutat del vent. Bufarà i tirarà a terra els castells dels nostres rancors, s’endurà el nostre odi i el farà esclatar sobre camps daurats ben lluny d’aquí. Serà un matí net i clar com els que solíem compartir plegats, com els que des d’aleshores hem anhelat en vergonyós secret. Un dia el vent s’endurà les males experiències i només restarà la companyonia i el neguitós desig que floreix quan la nostàlgia no és més que el guió que marquen les pautes de la reconstrucció. Un matí i clar i net ens llevarem i sabrem que, de nou, torna a ser nostra la ciutat del vent. Tot just començàvem a saber, tot just despertàvem del llarg somni de la fantasia i plegats descobríem que el camí es presentava espectacular. I el vent bufava amb una força descomunal i xiulava en passar pels carrers estrets. L’admiràvem, embadalits, palplantats en les places de la ciutat del vent, però bufava tan fort que ens va menar per diferents camins i tot i que estiràvem el braç ens allunyàvem més i més. Potser ja no ens reconeixerem en cada paraula, potser haurem d’aprendre a estimar-nos de nou, a suportar-nos, a respectar-nos. Potser no serà fàcil però ningú mai va dir que ho fos. Sempre ens quedaran les cançons i els cinemes de les quatre de la tarda, sempre una petita complicitat, i sempre hi haurà el record perenne del que tu i jo vam ser un dia, en la meravellosa ciutat del vent. No miris massa enrera i camina, camina, corre, vola, perquè aviat tornarem a ser els reis i ocuparem els nostres trons en aquesta ciutat del vent.