Els liberals

En principi sembla que som pocs, però Déu n'hi do, si en som i si li fotem, quan ens ajuntem. Una nit de liberals és sinònim d'una nit divertida. A diferència d'altres col·lectius obsessionats amb el rigor i rabiosos de per vida, els liberals si sabem fer-nos la nostra pròpia caricatura i riure de les bajanades que de tant en tant deixem anar. "On és la llibertat dels pobres a morir-se de gana!?" bramava algú fa un parell de nits. Naturalment que cap de nosaltres vol que els pobres es morin de gana, però els acudits són acudits i cal entendre'ls com a tals. Fes aquesta broma en una reunió de socialistes i aviam què et passa. És que els liberals tenim més sentit de l'humor? No ho sé, és possible, però a banda d'això acostumem a fugir del totalitarisme i de la moderació, la qual cosa ens permet la rialla sana sobre qualsevol cosa, sense la disciplina pròpia d'altres tendències molt més rígides. Entre liberals, o al menys entre els liberals amb els que jo vaig, no hi ha lloc per les recriminacions amargues o dolgudes si parlem de política. Tothom sap quin és el seu lloc i qualsevol pot opinar i sap que s'exposa a la riota general, però mai amb mala fe. Els liberals som així, generalment oberts i divertits, sempre disposats a caricaturitzar-nos objectiva i subjectivament, a enviar el rigor a pastar fang si es tracta de passar una bona estona, i a no tenir gaire en compte els errors comesos en matèria de dades. No cal prendre's la cosa tan seriosament, no cal arribar sempre a President de la Generalitat. Potser és precisament per tot això que ara us explico el que fa que no tinguem un partit i que Montilla sigui president. Mentre uns no paren de traçar plans per poder tenir cotxe oficial nosaltres preferim anar de copes i exigir-li al bàrman la nostra llibertat a marxar del local sense pagar.