L'angoixa de la incomprensió

Tinc la teoria que una de les pitjors angoixes de l'ésser és la incomprensió, però no la incomprensió existencialista de ser un incomprès (normalment perquè s'és un freak) si no la incomprensió, pròpiament dita, de no comprendre. Ara, amb 20 anys i aparentment un grapat de coses per davant, és difícil que pensis en perdre la capacitat de comprendre el món. Però i si d'aquí cinquanta anys trobes que ja res no és com abans i que, sense adonar-te, has deixat d'entendre la realitat tal i com és o, pitjor encara, directament no l'entens ni d'una forma ni de l'altra? El mer fet d'intentar ubicar aquesta sensació en el meu cervell em fa venir una persistent i autodestructiva voluntat d'esclafar-me el crani, operació complicada en el meu cas, per la duresa i la magnitud de l'objecte en qüestió. Efectivament, ha de ser una cosa molt angoixant, veure com deixes de comandar la brillant interpretació de la realitat per arraulir-te en el fosc tuguri dels records incerts. Adonar-te que has passat de memòria RAM a disc dur portàtil en un moment, i que, a més, aquests dos termes ja són anacronismes del teu propi temps. Una de les lluites de l'home és la que lliura contra l'oblit, però no contra l'oblit que l'amenaça amb que ningú el recordi, sinó contra l'oblit que l'amenaça amb no recordar res de res. Fer-se gran és una guerra molt trista, com ho són totes aquelles guerres perdudes abans de començar, però hom hi està obligat a anar, des que a tots ens allisten en néixer. I la sort és que, de vegades, la incomprensió i l'oblit arriben amb la vella edat, perquè hi ha alguns que ja pateixen d'incomprensió des de l'adolescència i això sí que és greu. I bé, la tristor -i l'alleujament- és que hi ha poca cosa a fer, per evitar que un dia deixis de pertànyer a la generació puntera. Si us heu perdut abans d'hora, però, mireu de trobar-vos, sempre hi haurà algun lloc.