Col de Peyresourde (Sempre hi ha una primera vegada)

Diuen que l'ésser humà té tendència a recordar aquelles coses que fa per primera vegada. Els economistes en diuen valor marginal. No sé si sempre s'acompleix, en el meu cas. Avui, sense gaires ganes de falsar res, he preferit cercar un exemple afirmatiu en la meva experiència personal. Vaig pujar per primera vegada un port del Pirineu francès en bicicleta el juliol del 2003. Era el Col de Peyresourde i és cert que mai he oblidat aquella ascensió. La vaig fer, com tantes d'altres coses importants, amb el meu pare, i vam pecar d'inexperts. Pujàvem amb desenrollatments totalment inadequats, amb motxilles a l'esquena, sense aigua suficient. Malgrat tot, dubto que mai tornem a fer una ascensió tan inoblidable com aquella. Després han vingut altres grans muntanyes: Aspin, Portillon, Tourmalet, Menté, Ares, Portet d'Aspet, Val Louron-Azet, Aubisque i Marie-Blanque però cap d'elles ha tingut la incidència que en nosaltres va tenir el Peyresourde, aquell dia ofensivament calorós de juliol. D'ençà, no hem fallat al Pirineu cada estiu, però també és cert que encara no hem tornat a ascendir el Peyresourde per aquella cara, per la de Bagnères de Luchon. Potser perquè volíem veure d'altres ports, potser per por a que no ens agradés tant com la primera vegada. Diuen que l'ésser humà té tendència a recordar aquelles coses que fa per primera vegada i també diuen que té tendència a que no li tornin a agradar mai d'una manera tan ferotge. Tinc el pressentiment, però, que la propera vegada el Peyresourde serà encara millor. Només cal entaforar dues bicicletes dins d'un cotxe i carregar-lo també d'aigua i de discos d'Amèrica, Dire Straits i Supertramp. Cal sortir de nit, i que l'alba t'atrapi ja a mig camí. A mig camí del Peyresourde, del retorn a la primera vegada, del retorn a l'origen de tot.

Els quinze quilòmetres d'ascensió, reduïts a un minut i deu segons.