Catalunya i la Guerra del Francès

El 1808, en virtut del Tractat de Fontainbleu, les tropes franceses van travessar la frontera amb Espanya amb l'aparent objectiu d'anar a fer la guerra amb Portugal. Ràpidament es demostrà que Napoleó havia enganyat -no era gaire difícil- Carles IV i Godoy i que l'excusa de Portugal no era més que una argúcia per envair Espanya. Catalunya fou un dels territoris amb més incidència de l'ocupació francesa, i el sentiment generalitzat dels seus ciutadans era el de revoltar-se contra l'invasor gal. És quelcom que no acabo d'entendre. Al 1714 Catalunya havia estat envaïda ja per les tropes de Felip V i el país havia estat sumit en la misèria moral de la mala gestió espanyola. Els francesos, o al menys això m'inspira la perspectiva històrica, eren força menys dolents que els espanyols. Durant la invasió napoleònica el català va esdevenir llengua oficial, alguns diaris publicaven notícies en català i francès i s'introduí una llarga tradició de gust per la cultura, en especial el teatre. Malgrat tot, el sentiment continuava sent de ràbia contra els francesos. Els catalans van organitzar-se -com la resta dels espanyols- en Juntes que oferien resistència al nou govern de l'emperador Napoleó. Fins el 1814 va existir una dualitat de poder, d'una banda l'oficial, afrancesada, amb les antigues institucions cedides als francesos i una subversiva i popular que es declarava profundament contrària als invasors. Entenc aquest sentiment a Cadis, per exemple, però a Barcelona els francesos eren els invasors dels invasors i, posats a comparar, em sembla que era un xic millors. Finalment el 1814 els francesos van ser expulsats d'Espanya -amb la inestimable ajuda dels catalans- i de nou es va acabar la llengua catalana, el teatre i tot allò mitjanament civilitzat que havia arribat des de París. Ferran VII era el nou rei. Ara estem, si fa no fa, igual que abans de la Guerra del Francès.