La misèria de ser un animal social (Llegeixin Ayn Rand)
Una de les misèries de ser un animal social és la de créixer amb la certesa que la teva identitat es troba en la imatge que la resta de la societat té de tu. Hi ha gent que viu tota la seva vida sense saber en realitat qui és, acomodant-se en l'actitud d'identificar-se amb el que la resta opina sobre ell. Si, com jo, tens la gran sort de passar un dia per la llibreria Border's de Penn Station, a Nova York, i que algú t'hagi comentat quelcom sobre un llibre anomenat The Fountainhead, d'una tal Ayn Rand, estàs salvat. Rand, en aquesta novel·la espectacular, ataca directament la teva percepció de la identitat, qüestionant-te si ets el que tu vols ser o ets el que la resta vol que sigui. Més concretament, preguntant-te si et mires al mirall per saber qui ets o si ho preguntes a la resta de la humanitat. No ens enganyem, agradar a la púrria social no és gaire complicat, el sistema és simple i el camí és lliure per tota classe de trepes i insubstancials. La qüestió és saber trobar en un mateix la pròpia essència del ésser, no ser una construcció aliena, social. Què és la societat i, sobretot, quina autoritat té per a decidir el que som? Bé, doncs, en realitat, tota l'autoritat que nosaltres volguem conferir-li, cap altra. El protagonista de la novel·la de Rand, Howard Roark, no té cap consciència de ser membre d'una societat, és absolutament aliè a les opinions de l'exterior. Ell sap qui és i com vol ser i actua amb conseqüència, amb una integritat inquebrantable. Tornant al que deia al començament, és certament difícil marxar de la dinàmica establerta, és difícil deixar de prendre en consideració la resta de mortals per forjar la teva pròpia identitat, l'autèntica i veritable. Som animals socials d'entrada, però si ets una mica despert potser ho podràs arreglar. Recomano que comencin a llegir The Fountainhead, Ayn Rand.
3 Comments:
Això és sociologia pura. Està molt bé pensar en aquest sentit quan tractem un personatge que, per exemple, no fa cas a les crítiques dels altres sobre ell doncs ni li venen ni li van.
Però si parlem de conferir poder a la societat sobre la nostra personalitat (personalitat que repercuteix en la manera que tindrem d'actuar), li podem preguntar a una dona musulmana què li fan si no es cobreix la cara o si se'n va amb un altre home (aspectes que no deixen de ser identitaris). Potser ella sí que tindrà en compte que forma part d'una societat a la que no pot ignorar i podrem veure que la resposta a "quina autoritat té la societat per a decidir el que som?" no sempre és la que nosaltres li volguem donar.
A vegades, que la societat tingui una imatge de tu (com per exemple la d'adúltera en el cas de la dona àrab), pot tenir conseqüències bastant devastadores, no?
La societat condiciona la nostra manera de fer i de veure el món, per començar, a través del llenguatge. Nosaltres no podem pensar les coses i a nosaltres més enllà del llenguatge. Per a desfer-se de la influència de la societat, primer de tot cal desfer-se del llenguatge, i llavors enfrontar-se al món directament, sense aquesta mediatització. Sobre això són molt interessants els llibres de Carlos Castaneda sobre els Naguals, com "Las enseñanzas de Don Juan", bé, salutacions.
Aquest llibre no és anti-social, si no anti-totalitari.
La llibertat individual està per sobre de la socialització i el cas que exposa el Guillem ens serveix per entendre-ho.
Una dona musulmana si vol ser lliure ha de combatre la totalització de la seva societat. O bé ha de marxar.
Sigui com sigui, és un cant a l'individu com a objecte de referència i per tant, és un llibre "prohibit" pels amics "socials" que ens governen...
(al fragment del vídeo, quan parla de "paràsits" jo veia els dirigents del tripartit clarament... i m'entristia)
Publica un comentari a l'entrada
<< Home