Franquistes, comunistes i liberals

Implicació lògica de la classe de P3: Premissa 1: Els franquistes odiaven els comunistes. Premissa 2: Els liberals odien els comunistes. Conclusió: Els liberals són franquistes. I pam, anar-li fotent. Hi ha un tipus de gent que s'ha instal·lat en la irrefutabilitat d'aquesta inferència i a mi -bon un per anar a parlar d'irrefutabilitats- m'enerva força aquesta mena de comparació fal·laç. En efecte, jo sóc liberal, però de liberal a franquista hi ha un camí ben llarg, bàsicament perquè l'ideari polític feixista és molt més proper al roig que no pas al meu. Franco, ara no ens enganyem, era un intervencionista de collons. Hi ha aquesta mena de gent que es pensa que per haver lluitat contra el franquisme té una mena d'autoritat moral inqüestionable, aquesta mena de gent que es pensa que si no vas viure la dictadura no saps de què parles. Potser no vaig patir el retall de llibertats franquista, però pel que he anat llegint, va ser bastant similar al retall dels seus homònims soviètics de l'època. Ser liberal, segur, no és ser franquista, més aviat tot el contrari, i que no em vinguin amb històries de lluites heroiques com únic passaport a la veritat. Em sembla fantàstic que algú es deixés la pell per la llibertat dels seus, jo no ho hauria fet, sóc massa egoista, però que no m'expliquin que si vaig en contra seva sóc franquista. Després direm que l'Espanya cañí no s'oblida del Generalísimo, però, pel que veig, l'Espanya progre i la Catalunya Independent tampoc no ho fan. El liberalisme es mostra contrari a qualsevol forma de totalitarisme, al franquisme i al comunisme i és mentida que no es pugui anar en contra de totes dues. Sospito que aquests planetjaments que alguns fans tenen molt a veure amb els nefastos projectes de recuperació de la memòria històrica que només parlaran de les atrocitats d'un bàndol. Mirin, jo ni comunista ni franquista, una mica més de Reagan, la veritat.