Per què mon pare és el millor (I)

De petit era (encara més) imbècil (del que ara sóc), així que em dedicava a perforar l'oïda de mon pare exigint-li que m'apuntés a un equip de futbol. I bé, hi ha una classe de pares que l'únic orgull que saben sentir pel seu fill és el de veure's deixar literalment -Déu n'hi do quines rascades!- la pell sobre un camp de terra i pedres. Mon pare no és d'aquests. Malgrat tot, va accedir i finalment em vaig sortir amb la meva, no vaig durar gaire. Quan jugàvem, els pares dels meus companys cridaven com putes bèsties desbocades, com un munió de rinoceronts salvatges, insultant l'àrbitre, el rival i a nosaltres mateixos si perdíem, a ell, però, mai no el vaig veure obrir la boca. Desaprovava aquella barbàrie com mon avi l'havia desaprovat sent mon pare un nen (imbècil) com jo. Sé que mai va estar content de que jugués a futbol i potser sense adonar-m'ho jo ho vaig entendre i no vaig voler seguir jugant. Hi ha una classe de pares que ensenyen els seus fills a ficar la cama davant els tacs contraris, el meu em va dir que si veia tacs, saltés i que bombessin la pilota, l'equip i el resultat. Cal pagar una victòria amb un fèmur fracturat? Contra la barbàrie de l'esport col·lectiu, una bicicleta. Mon pare sempre ha estat amb mi amb aquesta dèria que tinc per la bici. A la bici importa un rave l'opinió dels demés perquè qui pedaleja al final ets tu. No em pregunteu si la pràctica d'esports individuals té alguna cosa a veure amb el meu liberalisme i la meva exaltació de l'individu actual. Vull dir que no m'ho pregunteu perquè la resposta és òbvia. Contra l'horror de compartir vestidor amb animals que sagnen perquè volen marcar un gol, pedaleja tu sol contra la muntanya. El mèrit serà teu i no l'hauràs de compartir amb ningú més. Contra l'horror d'uns pares que criden i ensenyen els seus fills a insultar, la classe d'un altre que sempre calla i ensenya el seu fill a callar.