La gent que mira el Tour
És cert, hi ha un tipus de gent que mira el Tour i alguns fins i tot agafem la bicicleta i hi anem, en pugem els ports més importants, per emular, ni que sigui per uns instants, les gestes heroiques dels nostres corredors preferits o, més aviat, les gestes de tots. Perquè, en el ciclisme i en especial en el Tour, com ens recordava fa pocs dies el fantàstic Carlos de Andrés, no hi ha barreres que ens separin dels esportistes, el públic aplaudeix per igual al primer que a l'últim, perquè el ciclisme és més que un esport, és un regne d'esforços personals, d'orgull, de raça, de màgia, moltes vegades.
El ciclisme és gran part del que jo sé de la vida i n'estic orgullós, el ciclisme és mon pare ensenyant-me a anar en bicicleta, clavant-me -fa tot just una setmana- un minut i quinze segons entre la boira èpica del Peyresourde. La pluja, el fred, el dolor, la glòria. El Tour és quelcom que neix de la visió d'un sol home -Henri Desgrange- i de la participació d'una colla de sonats que, a títol individual, van voler recórrer França en les seves bicicletes atrotinades de més de vint quilos. El Tour és la màxima expressió d'un esport de valents, d'un esport de solitaris i aventurers. El Tour, el ciclisme, que ha unit el que moltes altres coses han separat, el Tour, el ciclisme, que ha enfrontat de manera sana aficions i països. Mai ens ha faltat un glop d'aigua amiga quan ens n'hem quedat sense, mai un crit d'ànim ens ha mancat en els últims metres de qualsevol ascensió. Mai oblidaré la gesta d'un nen a l'Aspin, mai oblidaré veure'l passar al meu costat, superar-me d'una manera impressionant i trobar-me'l de nou al cim, on vaig tancar el puny i vaig dir-li: allez! Aquell nen, el seu somriure en sentir-me, era el Tour. I és per això que jo sóc un dels sonats que canviaria qualsevol sopar del món per ser de nou al cim del Tourmalet.
Els meus records a peu de carretera són Pantani sorgint de la boira al Peyresourde 1998, Ullrich intentant despenjar Armstrong al Peyresourde 2003, la salvatge màquina del US Postal Service a tot tren a La Mongie 2004 i, sobretot i per sobre de tot, Lance Armstrong, Lance VII de França, el Boss, caçant Ivan Basso com una exhalació a Pla d'Adet 2005. Qui sap què més m'espera? Jo penso seguir mirant el Tour, perquè això és el que sóc.
És cert que hi ha un tipus de gent que mira el Tour i sí, estem sonats perquè hem viscut la glòria de ben a prop.
El ciclisme és gran part del que jo sé de la vida i n'estic orgullós, el ciclisme és mon pare ensenyant-me a anar en bicicleta, clavant-me -fa tot just una setmana- un minut i quinze segons entre la boira èpica del Peyresourde. La pluja, el fred, el dolor, la glòria. El Tour és quelcom que neix de la visió d'un sol home -Henri Desgrange- i de la participació d'una colla de sonats que, a títol individual, van voler recórrer França en les seves bicicletes atrotinades de més de vint quilos. El Tour és la màxima expressió d'un esport de valents, d'un esport de solitaris i aventurers. El Tour, el ciclisme, que ha unit el que moltes altres coses han separat, el Tour, el ciclisme, que ha enfrontat de manera sana aficions i països. Mai ens ha faltat un glop d'aigua amiga quan ens n'hem quedat sense, mai un crit d'ànim ens ha mancat en els últims metres de qualsevol ascensió. Mai oblidaré la gesta d'un nen a l'Aspin, mai oblidaré veure'l passar al meu costat, superar-me d'una manera impressionant i trobar-me'l de nou al cim, on vaig tancar el puny i vaig dir-li: allez! Aquell nen, el seu somriure en sentir-me, era el Tour. I és per això que jo sóc un dels sonats que canviaria qualsevol sopar del món per ser de nou al cim del Tourmalet.
Els meus records a peu de carretera són Pantani sorgint de la boira al Peyresourde 1998, Ullrich intentant despenjar Armstrong al Peyresourde 2003, la salvatge màquina del US Postal Service a tot tren a La Mongie 2004 i, sobretot i per sobre de tot, Lance Armstrong, Lance VII de França, el Boss, caçant Ivan Basso com una exhalació a Pla d'Adet 2005. Qui sap què més m'espera? Jo penso seguir mirant el Tour, perquè això és el que sóc.
És cert que hi ha un tipus de gent que mira el Tour i sí, estem sonats perquè hem viscut la glòria de ben a prop.
posted by Raül Alcón at 12:00 a. m.
4 Comments:
Ei, ei, ei!!! Què representa que és això:
"Lance Armstrong, Lance VII de França, el Boss"
Vale que el ciclisme t'encegui, però no ens passem eh.... jejeje!!
Jo tampoc em perdo cap any el Tour (i més ara que Armstrong s'ha retirat).
Tots aquests que critiquen el Tour no deuen haver tingut mai la curiositat ni la predisposició d'entendre de què va el ciclisme.
Estic d'acord amb el Pau. D'acord perquè jo mai he tingut ni curiositat ni predisposició d'entendre'l, i veient com el descrius, dec ser un pecador mortal -ho dic com a lloança pel text i com autocrítica-.
Yo, personalmente, una de las cosillas que he de agradecerle a mi padre es que me inculcó un poquito de culturilla deportiva cuando a mis 7 años apenas había practicado o visto algún deporte que no fuera relacionado con las artes marciales.
El caso es que siempre admiré de él esa capacidad para aguantarse cada día de verano, con un calor infernal, largas sesiones de Tours, Giros y Vueltas televisadas.
Así me lo aprendí yo, y eso que no soy capaz de ver más de una hora seguida por televisión casi ningún deporte (menos aún si son de motor o sucedáneos XD).
En fín, que viva el deporte.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home