Això no és Nova York (IV)

Això no és Nova York i, efectivament, el client amb el que m'he reunit aquest matí era un altre marit banyut amb ganes d'enxampar la seva dona “en la faena”. Un pobre venedor d'electrodomèstics d'un basar al costat de l'Hospital de Sant Pau. Per cert, quin barri de merda. Ara condueixo per Lesseps, torno al despatx perquè he quedat amb la Lucy. No us en enfoteu, es diu Luz, però sempre li ha fet il·lusió això de Lucy i, vés, no costa gaire fer l'esforç. Amb la Lucy, en temps, havíem fet de tot però després es va casar i va tenir 5 fills que són idiotes perduts. Ara només ve a veure'm quan està tan tipa del subnormal del seu marit que fins i tot els meus quilos de més li semblen una gràcia divina, què hi farem. Recordo quan érem més joves, alguna nit l'havia dut a un banc amb vistes al mar on ens havíem besat fins pràcticament l'alba. Ara tot és molt més violent, molt més directe, molt més sec. Com nosaltres, com el món. La Lucy m'estarà esperant ja a la porta del despatx, anirem a dinar al Pati Blau. Li encanta i a mi també. No sóc un tipus massa agradable, però hi ha gent que em toca la fibra sensible i La Lucy, tot i les putades antològiques que m'ha fet, és una d'elles. Sempre la trobo a faltar, sempre hi ha un petit pensament per ella al final de cada dia gris. Ja la veig, esperant-me amb el vestit blau que fa anys que conserva. Anirem al Pati Blau i després passejarem Diagonal a baix fins Macià, hi ha una petita cafeteria que li encanta. Les fotos pel marit banyut podran esperar que arribi demà, tot ha esperat sempre que la Lucy ha tornat. Si això fos Nova York dinaríem a Grand Central i recorreríem Broadway fins el Downtown, després Vesey a la dreta per on un temps hi havia dues torres de la llibertat i agafaríem el Ferry d'Staten Island mentre l'Skyline s'il·luminaria poc a poc en un cel cada vegada més fosc. Però això no és Nova York.