Totalitarisme unisex

Em sembla que no tinc cap amiga que estigui gaire interessada en cotxes. En canvi, la majoria dels meus amics del gènere masculí són capaços d'identificar la marca d'un vehícle amb els ulls i les oïdes tapades a 200 metres de distància. Aquests mateixos són -d'acord, som- uns burros insensibles que parlem més ràpid del que pensem i ens passaríem una tarda jugant a la videoconsola abans que anant a un museu. Elles, justament tot el contrari. Vull dir, amb això, que òbviament cada gènere té les seves aficions i els seus costums i que tot i existir -naturalment- certes excepcions, en línies generals els nois som diferents de les noies en els hàbits i les formes. Existeix, però, un totalitarisme unisex dedicat a llimar aquestes diferències, decidit a que les meves amigues aprenguin a derrapar amb el fre de mà i a que els meus amics es passin tota una tarda de compres. Tota una sèrie d'iniciatives dedicades a que tothom faci el mateix. És una mania que no acabo d'entendre perquè estic segur que tots estem molt a gust amb la nostra manera de ser i, a més, ningú ens impedirà mai canviar els rols sempre que volguem. No vivim en un espai sense llibertat, malgrat els socialistes, i és una rucada aquest totalitarisme unisex que ens vol alienar i desindividualitzar en nom de la igualtat. Les meves amigues mai ens han dit masclistes per anar al gimnàs cada tarda i nosaltres mai hem dit que siguin feministes per enfotre-se'n de nosaltres quan sortim amb la cara vermella i fent broma sobre qui ha aixecat més quilos. No ens fa falta cap totalitarisme unisex que ens vulgui anul·lar per saber-nos respectar, no ens fa falta cap arenga igualitària per saber on som o el que volem. L'únic que demanem, al final i sempre, és llibertat.