Babel

Ahir vaig veure -sempre a destemps- la darrera pel·lícula del genial Iñárritu, Babel. L'estil del film és el mateix que el de la majoria de treballs del director mexicà i que em sembla que corre el risc de fer-se repetitu ja per molts. Personalment, la pel·lícula em va agradar. No sóc cap expert en cinema i el que m'agrada és veure pel·lícules que em resultin plàstiques i coherents. Babel em va satisfer amb escreixos però no vaig veure per enlloc les grans lectures que molta gent en fa. “Babel és un retrat de la nostra societat actual.” “Babel ens mostra les ferides de mort de la nostra civilització.” Bé, no. Babel ens mostra les ferides de Kate Blanchett provocades per un nen marroquí sense domesticar que es dedica a provar el seu rifle contra els autocars de turistes i la fantàstica interpretació de Rinko Kikuchi ens mostra les dificultats d'una adolescent sordmuda. Babel no crec que sigui -com molts critiquen- un film pretenciós que intenti abastar un retrat del planeta en general. La meva inexperta perspectiva cinematogràfica em diu que, a Babel, Iñárritu narra de forma magistral -com d'habitud en ell- una història que només pot existir en 8mm. Punt. De vegades em molesta molt tota aquesta gent que intenta cercar lectures absolutament inversemblants en obres que brillen precisament per la claredat i concisió dels seus objectius, pel seu minimalisme. La veritat és que no sé que pretenia Iñárritu quan va rodar Babel, però si realment volia capturar en poc més de dos hores la realitat d'un món -diuen- malalt, va fracassar. Si, en canvi, va cercar la creació de bellesa a través de la vista i l'oïda, va encertar -gairebé- de ple.

Observacions:

1-Si el pare que deixa un rifle als seus dos fills menors per a que se l'emportin de passeig fos un pare americà, la crítica cinematogràfica hauria dit que Iñárritu ens mostra la malaltissa obessió armamentística del poble americà. Com és àrab, ningú no ha dit que la pel·lícula ensenyi la perversió del Corà.

2-Si la pel·lícula fos una superproducció comercial de Hollywood i no una pel·li “culta”, la crítica cinematogràfica hauria dit que el cinema americà es lliura completament als clixés de la intolerància i fomenta la imatge d'un món àrab violent i armat.